CLAUSTRES ALEGRES

Hi ha quelcom que hem de cuidar als nostres centres. És imprescindible per tal que els fruits de la nostra tasca no quedin enfonsats a la muntanya de burocràcia i problemes que constantment sorgeixen al nostre dia a dia. Quelcom que, com hem dit moltes vegades, ens permeti tenir present la raó essencial per la qual ens vam dedicar a la tasca educativa. Els nostres claustres han de ser claustres alegres.

Aquest clima d’alegria ha de ser com una constant amagada darrere de dies no tan alegres, una pau que baixa d’adalt i que ens sosté enlaire quan falta el sòl que trepitjem.

El pessimisme a la nostra feina potser neix de situacions viscudes injustament. Però fa que la mirada a l’alumne sigui mesquina, crítica…

«Deia Sant Tomàs que la paraula alegria s’utilitza per referir-se a la dilatació de l’amplitud del cor». (Amoris laetia) L’alegria dóna espai al cor per tal d’anar a buscar a l’alumne allà on és. La Maria Urmeneta, mestra de l’hospital Sant Joan de Déu, ens va explicar a «l’hora del pati» com va anar a buscar un cotxe de joguina per regalar-li a un nen molt malalt que ho desitjava. En una situació tan dura, aquesta mestra hospitalària ens va donar una lliçó del que és tenir el cor «dilatat», que permet acollir els desitjos d’un alumne malgrat una situació força dolorosa, i fer una petita bogeria perquè aquest nen tingués un petit somriure.

Quan es dóna aquest clima al claustre sorgeix una unitat que ajuda a tots els professors a no sentir-se sols. Un claustre unit no és només una multiplicació d’individus sinó una comunitat totalment nova que els alumes perceben i que fa que sempre trobin algú, segurament molts, disposats a acompanyar el seu patiment.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *